AIXECAR LA LLEBRE

Significa despertar l’atenció sobre algun afer que interessa, amb la possibilitat que altres se’n puguin aprofitar. També s’aplica al fet d’iniciar un tema de conversa que interessa als assistents però ningú no gosa encetar-lo.

“Apa, aquí! En Manel ja ha aixecat la llebre. Com se li acudeix treure el tema de les càmeres de vigilància? Ara sí que anirem tard a dormir.”

FEINA FETA NO TÉ DESTORB

Una frase que acostumen a dir els qui no deixen res per a l’endemà, aquells a qui els agrada avançar feina perquè en cas contrari no estan tranquils. És de les poques frases que no cal interpretar en sentit figurat. Quan la feina està enllestida, no hi haurà cap entrebanc que et privi de fer-la.
“Ja està, feina feta no té destorb. Ara ja podem marxar tranquils cap a casa perquè sé que els encàrrecs de demà a la tarda estan tots preparats.”

TROBADA D'ESCRIPTORS A GURB

Per tercera vegada, i en aquest cas ampliada a tota la Catalunya Central, hem fet la trobada d'escriptors a l'Ajuntament de Gurb. Es tracta d'una trobada entranyable que ens permet comentar la nostra realitat amb tota una colla de persones del gremi de lletraferits de l'espai geogràfic més immediat. Aquesta iniciativa és digna d'aplaudir i desitjar que perduri en el temps i, sobretot, que no se n'apropiï algun municipi important. Que la trobada sigui precisament a Gurb dona vida i personalitat a la Catalunya rural.

FER UN NEGOCI COM EN ROBERT AMB LES CABRES

Es diu quan un negoci no ha sortit bé o no se n’ha tret el rendiment que s’esperava. En tot cas, es veu que el tal Robert canviava dues cabres negres per una de blanca, tot i que hi ha qui ho explica a l’inrevés. Sigui com sigui, el negoci era completament ruïnós.
“Amb aquesta partida de pomes farem un negoci com en Robert amb les cabres. La meitat han sortit macades i no es poden vendre.”

SER CALENT QUAN SUA

Es diu d’una persona que és imprevisible en les seves reaccions, en les seves opinions, de qui mai saps per on et sortirà.
“No en fotis cas d’aquest. És calent quan sua. Tan et pot respondre amb una abraçada com engegar-te a dida.”

ACCÈSSIT AL PREMI DE NARRATIVA "Joan Cid i Mulet"

Ahir vam anar fins a Jesús (EMD de Tortosa) per assistir al lliurament dels premis de narrativa "Joan Cid i Mulet" que convoca anualment l'Associació de Veïns Jesús Catalònia. El relat que hi havia presentat titulat "Captard a La Solana" va merèixer un accèssit, un reconeixement que agraeixo de tot cor i que m'anima a seguir escrivint, sobretot ara que les urgències de la feina a l'escola fa anys que han desaparegut. Comentar també que el premi va ser per a en Jordi Salvans de Viladrau a qui felicito de tot cor. Aprofito per agrair l'acollida, el tracte dispensat i les mostres d'afecte rebudes durant l'acte literari durant el qual vam poder compartir vida i opinions amb moltes de les persones assistents. 

EMMASCARAT PER UNA PAELLA BRUTA

S’acostuma a dir quan s’ha rebut algun mal o algun perjudici d’una persona de qui ja ens podíem esperar una actuació contrària al que ens calia. També es pot usar per referir-nos a una persona que ens critica per haver fet malament alguna cosa que ella segur que ho hagués fet pitjor. Ara imagineu una paella de les d’abans, d’aquelles de ferro que la part exterior lluïa una capa de greixos cremats de gruix considerable. Quedava clar que si la tocaves t’emmascaraves.

“Si has de ser emmascarat, sempre serà per una paella bruta. Mira que m’ho havien dit que no era gaire de fiar, però m’ha semblat que li podia donar una altra oportunitat.”

EL SABATER ÉS EL MÉS MAL CALÇAT

En castellà dirien “en casa del herrero, cuchillo de palo”. Fa referència a què molt sovint aquell a qui se li reconeix una habilitat, una virtut, una destresa, resulta ser qui menys l’aprofita. Això no ens ha d’estranyar perquè si et passes tot el dia reparant aparells electrònics, per exemple, la darrera cosa que desitges en arribar a casa és reparar la tele que s’ha espatllat.

“Miquel, d’aquesta setmana no passa que pintis el rebedor. Quina imatge estem donant als qui ens visiten? Tu et refiaries d’un pintor que té casa seva en aquestes condicions? És ben cert allò que diuen que el sabater és el més mal calçat.”

DEMANAR O PROMETRE LA LLUNA EN UN COVE

És com dir que demanes o promets un impossible, que no toques de peus a terra. Això em permet parlar-vos de la llegenda que dona nom als torellonencs: “pescallunes”.
Es veu que un noi de Torelló una mica ingenu, potser el moliner de Puigbacó o de Malianta, tornant de la vila un vespre de cel ras i transparent va veure una lluna plena exuberant, atractiva com mai, que es reflectia perfectament a les aigües encalmades del Gorg del Saule, cap a les palanques del Ges, i en va quedar tan enamorat que va decidir, aprofitant que no el veia ningú, atrapar-la dins un cove. Va anar fins al molí a buscar-ne un i es ficà de peus a l’aigua fins arribar al mig del gorg; va enfonsar el cove a l’aigua i, quan la lluna era dins el cèrcol, va extreure el cove, però la lluna esmunyedissa se li va escapar pels forats. Ho va repetir un munt de vegades fins que un altre tocatardà tafaner i burleta li va cridar: “Apa, pescallunes, deixa’t de fantasies i ves-te’n per feina que al molí t’esperen.”

“Per aconseguir el seu propòsit, va prometre-li la lluna en un cove, però no es va deixar ensarronar perquè no era la primera vegada que s’hi trobava.”

ET CONEC HERBETA QUE ET DIUS MARDUIX

Es tracta d’una frase feta per expressar desconfiança cap a algú de qui no ens refiem.

“Et conec herbeta, que et dius marduix. Et penses que me la fotràs doblada? Fa anys que ens coneixem, xicot!”

“Que te conec, que eres músic” és l’equivalent en valencià. Aquesta té un relat curiós al darrere. Es veu que a un xicot valencià que no havia sortit mai de casa li va tocar d’anar a fer aquella cosa inútil del servei militar. A banda que no havia parlat mai en castellà, el pobre xicot anava més perdut que un pop dins un garatge. Un militar de graduació el va escridassar: “Soldado, ¿no sabe usted que tiene la obligación de saludar cuando pasa un oficial?” i li va assenyalar els galons i la gorra de plat perquè s’hi fixés, i va reblar: “¡Que sea la última vez! ¡A la pròxima al calabozo!”. Des d’aquell moment, el pobre noi es passava el dia mirant a banda i banda per si de cas es topava amb algun oficial. En passar davant d’un edifici, va veure’n sortir un munt de gent uniformada i tots amb gorra de plat. Es va plantar al seu davant, i vinga saludar-los militarment a tots. Aquella gent se’l mirava i se sorprenien, fins que un d’ell li va dir: “Xe, tu per què ens saludes així?” i ell va respondre: “M’han dit que he de saludat sempre que passe un oficial i com que porteu gorra de plat...” “No, home, no, a nosaltres no cal que ens saludes, som músics!” El pobre xicot va agrair la informació i va pensar que no faria mai més el ridícul. L’endemà va topar amb un paio d’uniforme i gorra de plat i va passar sense saludar-lo. L’oficial el va fer parar a l’acte i el va escridassar: “¡Soldado, ante un oficial usted debe saludar!” I el pobre soldadet va somriure, va pensar que no cauria en el parany i, mentre li picava l’ullet, li va contestar: “Que te conec, que eres músic.” I efectivament el van enviar un mes al calabós.

DORMIR A LA PALLA

Indica que no s’està al cas d’algun problema o mal que ens pot afectar, és a dir que expressa ingenuïtat, innocència, ignorància... Segon Joan Amades, aquesta expressió ve de quan els nois deixaven el recer de la mare i anaven a jeure a la pallissa fins que es casaven.

“Que no ho veus que et dallen l’herba sota els peus? És ben bé que dorms a la palla!”

DE PIC O DE PALADA

Sembla que aquesta expressió té el seu origen en la feina dels miners, per la raó que hi consten les dues eines bàsiques del seu ofici. Significa “d’una manera o altra”, però també l’he escoltada amb el sentit “de grat o per força”, “tant si vols com si no vols”, “tant s’ t’agrada com si no”.
“Mira que m’hi he resistit tant com he pogut, però soc conscient que de pic o de palada acabaré fent-ho.”
Per cert, algú recorda el joc de la imatge? Se'n diu bòlit, però a València s'anomena "pic i pala" i sembla que té els seus orígens a la Grècia clàssica, tot i que se'n troben variants a l'Afganistan i al Pròxim Orient.